Adrià Arimany sempre ha estat un escriptor de principis. Literalment... Microrelat guanyador del mes de febrer de la IX edició del Concurs de Microrelats “Microconcurs La Microbiblioteca de Barberà del Vallès. Publicat al blog La bona confitura de Jordi Masó i Rahola.

Torno a clavar els meus ulls en els seus, i la seva gelor m’empeny enrere. Estan ben oberts i observen amb decisió. Però la blavor glacial em passa de llarg. Torno a posar-m’hi al damunt. Aguanto l’aire dins dels pulmons. Tremolo. Però ella no em veu. Com un esperit que travessa els cossos i murs que té al davant, els ulls de la meva mare, a dos pams dels meus, no em veuen, no vacil·len, em traspassen, i creuant les meves ninetes, apunten a l’infinit...

Diu la llegenda, que en un poble molt i molt llunyà hi havia un castell on hi vivia un drac. La gent del poble no en volia saber res d’ell, de tant en tant, desapareixia alguna ovella i sabien que era ell el que se les menjava, els vilatans li tenien por i per postres feia molta pudor.

Des de la finestra de l’habitació del tercer pis de l’hotel Paradís, el gruix de gent formava un gran cercle de caps. Al mig hi destacava una figura grassa i llarga. El cap era el centre d’una gran taca vermella que creixia lentament i el peu de la cama dreta mirava en sentit oposat al de la cama esquerra. Amb el braços en creu i boca terrosa romania immòbil...

Nit trista, freda d´hivern, en Joan i la Maria estan a la vora del foc, a l'abric de muntanya on han viscut tota la vida. Algú truca a la porta. Qui pot deambular per aquestes muntanyes amb tant de fred? Des de fa deu anys, des de la mort del seu fill en una allau, no esperen a ningú...

En una galaxia molt llunyana, hi ha un planeta que es diu Terra. La Terra era (i és) un lloc ideal, on convivien flora, fauna i una especie en especial... la humana. Homes i dones estaven en franca harmonia amb la flora i la fauna. Tot anava bé fins que als humans, literalment, se'ls en va anar l'olla...

La veritat, no sé què va passar, encara... Jo era allà, asseguda, enmig d’una munió de gent esverada que es movia amunt i avall sense parar. Se sentia una sirena que des de la llunyania s’acostava...

En el meus anys de joventut, i més vulnerables que els d’ara, el meu pare em va donar un consell i encara no he parat de donar-hi voltes. “Intenta crear coses bones” em deia. Jo ho intentava, però no sempre tot és compatible amb tot. Vaig començar a crear amb un model ja existent. La part bona d'allò és que no havia de crear materials ni elements bàsics però, per contra, havia de realitzar les formes que volgués a partir d’aquells elements ja fets...

- Feu el que demanen. Sense compassió. Vici i Caprici, dos serafins de currículum excels – ells són els responsables d’haver serrat amb habilitat i bon gust les muntanyes de Montserrat-, reben l’encàrrec amb incredulitat... Finalista mensual de la IX edició del Concurs de Microrelats “Microconcurs La Microbiblioteca" de Barberà del Vallès

Sota els peus d’en Pau, que pengen de les cames sense tocar a terra, una filera de formigues ordenades que va i una altra que ve. En Pau, assegut al seient del primer vagó del tren, al costat de la mare, doblega el cos endavant fins que el cap li queda entre els genolls. Mira sota el seient: la filera de formigues, recta, perfecta i silenciosa, ve de lluny, no en pot veure el final... Aquest conte va guanyar el premi de narrativa curta d'El 9 Nou 2020.