Tirant se sent malalt prop de la ciutat d'Adrianòpolis i prompte s'adona de que morirà: demana confessar-se i combregar, pronuncia una oració, fa testament deixant com a hereu a Hipòlit i escriu unes paraules de comiat a la seua estimada Carmesina "puix la mort a mi és tan veïna que més aturar no puc, no em resta més, per complir mon viatge, sinó sols pendre de vós, senyora de preclara virtut, mon darrer, trist e dolorós comiat". En assabentar-se de la situació, l’Emperador hi envia Diafebus, Hipòlit i els metges. Malgrat el seu estat Tirant està decidit a arribar a Constantinoble per tal de vore la princesa, però mor de camí a la capital imperial als braços del seu estimat Diafebus. L’Emperador es lamenta amargament que "hui és lo jorn que es perd lo nostre ceptre, i del meu cap la triümfant corona prostrada veig en terra", descobrint així Carmesina la trista notícia, llançant-se sobre el cos fred de Tirant presa de la desesperació. Els seus plors són inconsolables i el seu dolor tan intens que, preveient la seua mort, es confessa i fa testament, nomenant hereva la seua mare, l’Emperadriu. Mentrestant, l’Emperador mor de dolor en vore la fi de Tirant i l’agonia de la seua filla, qui mor poc després, acomplint el seu dolorós plany "E certament ab tu vull fer companyia en la mort, puix en la vida, que t’he tant amat, no t’he pogut servir". Els cavallers companys de Tirant fan consell i, d'acord als testaments del Cèsar i de la princesa, acorden la boda entre l'Emperadriu i Hipòlit, decisió que accepten de bon grat “atesa l’amistat antiga” que hi havia entre ells. El nou Emperador acomiada l’exèrcit després de pagar generosament tota la gent d’armes. A continuació fa enviar els cossos embalsamats de Tirant i Carmesina a Bretanya, en compliment de les seues últimes voluntats, encàrrec que acomplixen el vescomte de Branches i el senyor d’Agramunt. A Bretanya se celebren els sentits funerals pel cavaller del casal de Roca Salada, dels quals informen el nou Emperador al seu retorn a Constantinoble. Els amants són dipositats en una sumptuosa tomba que "era obrada d’un molt clar alabaust, e a l’entorn per los extrems d’aquella, de lletres gregues buidades de fin or, se llegien tals paraules: Lo cavaller que en armes fon lo fènix i la que fon de totes la pus bella, morts són ací en esta xica tomba, dels quals lo món ressona viva fama: Tirant lo Blanc i l’alta Carmesina." Igualment, "sobre la tomba, ab lletres d’or estaven esculpits aquests tres versos: Amor cruel qui els ha units en vida, i ab greu dolor lo viure els ha fet perdre, aprés la mort, los tanque en lo sepulcre." La fortuna afavorí el regnat d'Hipòlit com a titular de la corona de l'Imperi Grec. Un cop fet Emperador, va treure de la presó el Soldà i el Gran Turc i altres reis, va fer pau i treva amb ells i els retornà a Turquia. L'Emperadriu només va viure tres anys més i, aleshores, Hipòlit es casà amb una filla del rei d'Anglaterra, bellíssima i devotíssima cristiana amb la qual tingué tres fills i dos filles, regnant fins la mort dels emperadors, ja molt vells, "e podeu creure que per lo bon regiment e per la bona e virtuosa vida, són col·locats en la glòria de paradís".

Tirant, en la seua condició de nou Cèsar i hereu de l'Imperi Grec, partix per recobrar totes les terres encara en poder dels invasors. Paral·lelament, Maragdina arriba a Constantinoble, on és molt ben rebuda, mentre que l’exèrcit d’Escariano s’unix al de Tirant en la seua tasca. En una d’aquelles ciutats és rescatat Diafebus i la ràpida campanya continua fins a la reconquesta i total restauració de l’Imperi. Mentre, a la cort, les festes, amb esposalles i bodes entre cavallers i donzelles de palau (per exemple, entre l'Almirall, marquès de Liçana, i Elisea, filla del duc de Pera), s’allarguen en espera del retorn de Tirant. Després de tantes penalitats i perills sembla obrir-se un nou temps ple d'esperança en el futur a l'Imperi Grec, però "fortuna no ho permès, que a un cos mortal donàs tant delit e glòria en aquest món, com natura humana no fon creada per Déu per haver beatitud ni glòria en aquest món, mas per fruir la glòria de paradís..."

Tirant comunica a l’Emperador i a Hipòlit, capità de les forces imperials en absència seua, la proposta del Soldà i el Gran Turc. L'Emperador, després de reunir el seu consell i sentir la seua resolució, accepta la pau final de cent anys i un dia sempre que el Soldà i el Gran Turc es lliuren com a presoners i els seus soldats marxen sense armes i a peu. Estefania suplica a Tirant que allibere Diafebus, presoner des d’abans del naufragi de Tirant, cosa que el cavaller bretó li promet. Tirant torna al campament i informa els ambaixadors turcs de l’oferta de l’Emperador, la qual és acceptada. Finalment, després de tantes batalles i del gran perill al que ha estat exposat l'Imperi Grec, Tirant entra en triomf a Constantinoble al comandament de l’exèrcit i amb els presoners, i és aclamat pel poble. Uns dies després arriben el rei de Sicília i el senyor d’Agramunt, rei de Fes i marit de Plaerdemavida, i se celebren festes per celebrar la victòria i la pau amb gran participació popular. Tirant urgix cada dia Carmesina perquè se celebre el seu casament, cosa que ella promet de bon grat i demana "a la divina Virtut, qui tal gràcia vos ha feta aconseguir, que us guard e us defena de tóts perills, e us done llonga vida perquè el pugau honrar e servir, e fer tals obres que a la sua Clemència plasents sien, e us lleixe posseir per llong temps la corona de l’Imperi grec". Tirant comunica l'Emperador la seua voluntat de recuperar totes les terres encara en mans dels enemics. L'Emperador li agraïx la iniciativa, li lliura la mà de la princesa Carmesina i, en reconeixement de la seua victòria, el proclama "digníssim succeïdor e Cèsar de l’Imperi grec, i esdevenidor Emperador de vosaltres"..

El retorn de Tirant provoca en l'exercit invasor la pèrdua de l'esperança en la victòria: el Soldà i el Gran Turc acorden enviar "una ambaixada a Tirant, que els donàs pau e treva e que els deixàs passar, car ells se’n tornarien en llur terra tóts e li buidarien tot l’Imperi grec, e no-res-menys li restituirien totes les forces que preses havien e tóts los presoners e catius". Mentre, Tirant repartix les vitualles que havia dut entre diferents zones de l'assetjat imperi i demana a Plaerdemavida, reina de Fes, que vaja a parlar-li a la princesa Carmesina del seu retorn i confirmar el seu amor. Tirant i el seus cavaller es reunixen per valorar l'ambaixada i acorden que Tirant hauria de consultar la decisió amb l'Emperador, la qual cosa alegra Tirant per finalment "tenir justa causa d’excusació per anar a veure e fer reverència a aquella per la qual tenia la sua ànima cativa". Plaerdemavida organitza un encontre secret entre Tirant i la princesa on, finalment, els amants s'entreguen a la seua passió amorosa.

Tirant es prepara per acudir a la salvació de l'Imperi Grec: reunix un gran exèrcit a Contestina, envia el cavaller Espèrcius a Sicília a demanar més reforços al rei Felip i demana al rei Escariano que reclute un exèrcit a la seua terra d’Etiòpia. Tot sembla funcionar a la perfecció quan Tirant partix de Contestina cap a Constantinoble, fa escala a Palerm per reunir-se amb l’estol del rei de Sicília i marxar cap a Constantinoble i, per la seua banda, el rei Escariano fa batejar la seva gent i prepara les tropes per iniciar el camí cap a la capital de l’Imperi Grec. Abans, Espèrcius, en vore que el rei de Sicília responia positivament a la crida de Tirant, torna de Palerm a Constantina per informar Tirant. Però Tirant ja ha partit de Sicília camí de Constantinoble, de manera que Espèrcius tampoc el troba en tornar a l'illa i es decidix a fer el seu camí cap a l'Est, seguint la via cap a Valona (Vlöre, a Albània) i en direcció al canal de Romania (l'estret dels Dardanels). Malauradament naufragà a l'illa de Lango (Kos, al nord-oest de Rodes, prop de la costa d'Anatòlia) amb deu dels seus homes, on un pastor li explica que és una illa encantada: Hipocràs, el seu príncep, tenia una filla que la deessa Diana convertí en un drac que sols podria desencantar un cavaller capaç de besar-li la boca. Ara la xica-drac habita en les coves d'un castell antic, i cap dels que han intentat desencantar-la ha sobreviscut. Espèrcius ho aconseguix i es troba amb una gentil i bellíssima dama a la que ofereix el seu amor, que és correspost: fan vindre gent per repoblar l’illa, la cristianitzen i s’hi queden a viure. Tirant, per la seua banda, ha arribat al port de Troia al temps que els grecs resisteixen a Constantinoble amb moltes dificultats, dirigits per Hipòlit. L'arribada d'un missatger de Tirant a Constantinoble fa reviure les seues esperances. En canvi, la Viuda Reposada, quan s’assabenta que Tirant és a prop, tem el descobriment de les seves malifetes, i se suïcida prenent verí. L'armada de Tirant, a trenc d'alba, ataca per sorpresa les naus invasores i les fa presoneres, aconseguint una important victòria que millora la situació militar de la capital.

Plaerdemavida relata a Tirant la seua història des del naufagi. En acabar, Tirant li diu que serà "col·locada en matrimoni ab rei virtuós e valentíssim cavaller, e a mi molt afix en afinitat e grau de parentela, del llinatge de Roca Salada e de la casa de Bretanya", qui no és altre que el senyor d’Agramunt, a qui Tirant atorga els regnes de Fes e de Bogia. Tirant continua la seua campanya per la Barbaria prenent la ciutat de Caramèn, on s'havien refugiat tres dels reis derrotats per Tirant. Davant els constants precs de Plaerdemavida, Tirant envia Melquisedec com a ambaixador a Constantinoble per tenir notícies de la situació a l’imperi grec. L'ambaixada desperta l'esperança en la cort de l'Emperador i, també, l'alegria de la Princesa Carmesina en saber que el seu amor és viu.

Al servici de la reina de la ciutat assetjada de Montàgata es troba Plaerdemavida, que s’assabenta que són les forces de Tirant les que són a punt d’arrasar la ciutat i decidix presentar-se d’incògnit davant el cavaller bretó per evitar la massacre. En la seua ambaixada, a poc a poc, Plaerdemavida va fent al·lusions a les gestes del cavaller a Grècia i als seus amors amb Carmesina. Tirant no la reconeix i el relat apassionat de Plaerdemavida l’acaba afectant, fins al punt que cau desmaiat. Ella s’asseu a terra i es posa el cos de Tirant sobre la falda i la cara sobre els pits nus per refer-lo. El senyor d’Agramunt, malinformat pel rei Escariano, entra en aquell moment i pensa que la donzella ha tractat de matar Tirant: l’ataca però només aconsegueix ferir Tirant en una mà. Tirant, en recuperar-se, reprén el senyor d’Agramunt, que queda avergonyit. Plaerdemavida revela finalment la seua identitat per gran alegria de Tirant, qui li dedica grans honors i fa que siga reverenciada com a reina. El senyor d’Agramunt es disculpa davant Tirant qui, amb la intercessió d’Escariano, el perdona. La ciutat és perdonada i hi ha grans festes en les que la reina de Montàgata vol ser batejada i tota la ciutat es fa cristiana. Abans, però, Tirant demana a la reina de Montàgata que es case amb un cavaller cristià anomenat Melquisedec.

La rei Maradigna insistix en manifestar-li el seu amor a Tirant, qui finalment la convenç per casar-se amb el rei Escariano, qui assolix així també el títol de rei de Tremicèn. Tirant, coneixedor del perill que representen els exèrcits dels reis musulmans que s'apropen, actua com a capità de totes les tropes africanes cristianitzades. La proximitat dels exercits musulmans provoca dubtes en lo Cabdillo, qui li recrimina l'acumulació de poder i la cristianització dels regnes, que ha desfermat la ira i l'atac dels regnes veïns: el rei Escariano, amb la passió d'un nou covers, el mata amb el consegüent disgust de Tirant i el posterior penediment del propi Escariano. Els exèrcits musulmans ataquen violentament els nous regnes cristians de Tirant, qui compta amb l'ajuda del senyor d’Agramunt, cosí seu, que havia arribat amb el mateix vaixell que ell i havia estat captiu a Tunis fins l seu alliberament per part del nostre capità. Una cruel successió de batalles entre musulmans i cristians, a cada qual més sangonosa, es produïxen, amb la mort de diversos reis dels exercits musulmans. Finalment, els de Tirant arriben davant la ciutat de Montàgata, on regnava una donzella: al seu setge es ferit greument el senyor d’Agramunt, qui no accepta els terminis de rendició proposats pels assetjats.

Tirant promet la llibertat a un captiu cristià albanés si l'ajuda en un engany per aconseguir prendre el castell de Mont Túber: quan les tropes de Tirant acampen a les portes de la vila l'albanés simula haver fugit del campament de Tirant i es va guanyant amb el temps la confiança del rei Escariano. Mentre, el rei Escariano tracta de guanyar l'amor de la reina Maragdina però ella no perdona ni oblida la mort dels seus estimats. Finalment, es posa en marxa l'estratègia de Tirant: una nit l'albanès aconsegueix emborratxa i mata els soldats de guàrdia, fent possible l'entrada de Tirant amb el Cabdillo i les seues tropes. El rei Escariano i la reina Maragdina es fan forts a la torra mestra però finalment les tropes de Tirant aconseguixen alliberar la reina i el rei, qui és perdonat per Tirant en virtut de l'art de la cavalleria malgrat la petició de castic que en fa el Cabdillo. A continuació Tirant aconseguix alliberar els seus companys de naufragi, entre els qui es troba el duc d'Agramunt, a qui pregunta per Plaerdemavida sense obtindre notícies d'ella. Paral·lelament reforços de reis parents del rei Escariano ("lo rei de Bogia, son germà, e lo rei de Fes, e lo rei Menador, lo rei de Pèrsia, lo rei de la Tana, lo rei de la menor Índia, lo rei de Domàs, lo rei Geber, lo rei de Granada, lo rei d’Àfrica") s'han mobilitzat per ajudar-lo. Maragdina, enamorada de Tirant, li manifesta el seu amor, però la rebutja per fidelitat a Carmesina i la convenç perquè es convertisca al cristianisme. El rei Escariano, que ho ha sabut, també demana fer-se cristià, per la qual cosa Tirant li ensenya la doctrina i el bateja, fent-se germans d’armes i jurant-se fidelitat absoluta. Tirant emprèn una acció evangelitzadora pel nord d’Àfrica que el duu a batejar més de quaranta-quatre mil moros, ajudat per un frare provinent "d’una ciutat qui és nomenada València, la qual ciutat fon edificada en pròspera fortuna d’ésser molt pomposa e de molt valentíssims cavallers poblada, e de tóts béns fructífera".

Tirant lamenta la seua fortuna i el perill en que ha posat Plaerdemavida quan la galera, navegant a la deriva, naufraga a les costes de Barberia. La major part dels mariners moren o son capturats però ells es salven tot i que arriben a la platja separats: la donzella és recollida per un vell moro bondadós, que la duu a Rafal, prop de Tunis, i la tracta molt bé, i el cavaller cau en mans d’un cavaller musulmà conegut com Cabdillo sobre los Cabdillos, que viatja com ambaixador del rei de Tremicèn a visitar el rei de Tunis i que l’acull amb simpatia, li promet riquesa i el fa vestir “a la morisca” en entrar al seu servei. El país es troba en situació de guerra: la filla del rei de Tremicèn, Maragdina, està promesa amb el fill del Cabdillo, però el rei de la Gran Etiòpia, el rei Escariano, pretén casar-se amb ella i ataca Tremicèn amb l’ajut del rei de Tunis. El Cabdillo intuïx que Tirant, ara anomenat Blanc per ocultar en part el seu passat, pot ser un bon cavaller i el pot ajudar perquè en el seu cos hi ha senyals d’haver participat en nombroses batalles, i el trau de la presó on el per pròpia iniciativa l'havia reclós el seu fill. A continuació, en una arriscada acció, Tirant allibera el rei de Tremicèn, la seva filla i el fill del Cabdillo del setge al que estaven sotmesos en un castell, i rep com a recompensa la llibertat; tot i això, promet al rei no marxar fins haver mort, empresonat o foragitat el rei Escariano. Seguidament Tirant encapçala una ambaixada de pau davant el rei Escariano, qui li confirma els motius d'esta guerra i que no pensa a aturar-la fins aconseguir casar-se amb Maragdina, la qual tanmateix s’ha enamorat del cavaller cristià. Al seu retorn Tirant ha de marxar per defendre la ciutat d'Alinac, clau per a la supervivència del regne, però la situació fa un tomb decisiu quan el rei Escariano, gràcies a la traïció d'un habitant de la ciutat, pren Tremissèn, mata el rei, els seus fills i el del Cabdillo, i empresona Maragdina en el castell de Mont Tuber.