El cinema espanyol ha patit un descrèdit progressiu en els últims anys. És cert que la indústria, al segle XX, mai va aconseguir la robustesa de països com França, model radicalment oposat i conscient de com la ficció acaba influint en l'economia i la realitat del que ens envolta.

No obstant això, pocs casos hi ha més paradigmàtics de com una pel·lícula pot canviar el signe d'una escletxa social que la de 'El Olivo', d’Icíar Bollaín.